Els sots feréstechs
Era tan vell que ningú no sabia comptar-li els anys: a la rodalia de Montmany es deia que en duia més de cent, que era bruixot, ric d'amagat i compinxat amb el dimoni. És l'Aleix, un jaio sòrdid i solitari que viu en un casalot mig enrunat de Romaní i baixa cada matí, acompanyat de dos gossos, a buscar tòfones pels indrets més feréstecs de la contrada. Recela de tothom, amaga el seu tresor i escup malediccions als veïns que l'envegen, mentre la mainada fuig esfereïda només de sentir el seu nom.
Casellas obre amb aquest retrat una novel·la fundacional del Modernisme català, on la natura aspra i hostil de la muntanya esdevé força que esclafa l'home. Sota la història del mossèn que arriba a una parròquia abandonada per redimir-la, hi batega el xoc entre l'ideal civilitzador i la brutalitat primitiva del medi rural. L'avarícia, l'aïllament i la degradació moral dibuixen una visió pessimista i poderosa que va marcar la prosa catalana moderna.
How it begins
Era tan xaruch, xaruch, que, mentres els uns deyan que tenía més de noranta anys, d’altres juravan qu’havía passat dels cent, y no mancava qui fes posta sobre que ’n duya a l’esquena més de cent quinze o de cent vint. Entre ’ls pastors d’aquellas aspras clotadas de Montmany, corría la brama fantasiosa de que ja havía sigut enterrat una vegada, però que com qu’era bruixot y tenía part ab el dimoni, y ademés era tan rich, tan rich, havía fet mans y mánigas pera descolgarse de terra, fins a tornar a eixir del fossar. Quan, de cent en quaranta, compareixía una festa a la missa matinal qu’un capellá foraster deya a l’ermita de Puiggraciós, tothom se ’l mirava de cúa d’ull, ab una mena de rencunia estranya, que tenía quelcom d’enveja y potser fins quelcom d’admiració. –¡Vès quí’n daria dos quartos d’aquet vellot!… –deya un bover, ab estranyesa. –¡Y tantas doblas com té enterradas! –responía un llenyatayre, ab ayres d’home enterat. –¡Llamp que ’l toch! –exclamavan els demés, plens de cobdicia.– ¡Aixís se li tornessin escorpins! Però lo cert es qu’al jayo semblava que no li feyan fret ni calor totas aquellas malevolenças y miradas de reull.
Text from Project Gutenberg, public domain.