Escenas de la vida pagesa
Trenta caps de família, rics i pobres barrejats, es reuneixen per organitzar la festa del Roser en un poble de l'Empordà. L'oncle Toni, vell de seixanta-tres anys i humor de jovenell, arenga els veïns: l'anyada ha estat bona i la guerra ha quedat enrere, així que la festa no pot desdir de les altres; calen balls, festeigs i casoris. Les dones reclamen a crits dues cobles lluïdes. Arriben els músics dels Guixetaires i dels Sastres, s'omple la plaça de barretines i parades, i quan el batlle i el jutge de pau encapçalen el contrapàs, una donzella esverada irromp demanant socors, i la diversió es trasbalsa en conflicte.
L'obra és un quadre de costums rural, escrit en una llengua viva i saborosa que recull la parla, l'humor i els tipus populars de la Catalunya pagesa del segle XIX. Riera i Bertran retrata amb afecte i ironia la festa major com a teatre de la vida col·lectiva: l'amor, la rivalitat, l'autoritat municipal i la cohesió del poble. El seu valor rau en la fidelitat etnogràfica i en la defensa d'un català genuí, testimoni preciós d'un món i d'unes tradicions que el temps anava esborrant.
How it begins
Trenta caps s’hi belluguejan; trenta caps que recorran tota l’escala de població de cabells: desde la més abundant á la més castigada, desde ’l cap tantost calvo al més ben guardat per la mare naturalesa de sas inclemencias de madrastra. Aquexos trenta caps ho son, casi sens escepció, de trenta familias que recorran un’ altra escala: la de la riquesa: vull dir que barrejada hi há gent ab molt per perdre y gent ab molt per guanyar. Tot es hu tractantse de lo que motiva la reunió. Se tracta d’honrar ab musica y diversió honrada la festa del Roser, que s’escau al mes en que las flors se donan uns petons que fan venir ganas de rébren d’altras flors, y en que tota la Naturalesa se remou y ’s fa veure com si anés acasarada. Escoltéu al oncle Toni, vell… es á dir, jove de sexanta tres anys fets, ab humor d’estudiant de Cervera corrent la tuna, ó de marxant afavorit per un vol de solteras. “–No he hagut de menester al nunci pera pregonar qu’ enguany hi há un’ anyada com no s’havía vist tres vegadas, del meu recort: prou qu’ ho sabeu tots, com també sabeu que ja no tenim guerra que se ‘ns menjava de viu en viu. Ara bè: la festa del Roser no ha de desdir de la dels altres anys, sinó al contrari.
Text from Project Gutenberg, public domain.