L'hostal de la Bolla
Aquell hostal de la Bolla dona nom a una novel·la d'ambient mallorquí situada en els anys de la Restauració alfonsina. Al voltant de la barberia de n'Armando —un perruquer somiador, frustrat com a cantant, encisat per la música i les modes d'una època que se li escapa— es desplega tot un mosaic de tipus i costums d'una ciutat de províncies. A través de la mirada d'un noi que freqüenta la botiga i n'acaba sent un puntal, el lector recorre les escenes, els records, les olors i les converses d'aquell món menut, on cada personatge arrossega les seves il·lusions perdudes i les seves petites grandeses.
Amb una ironia tendra i nostàlgica, Oliver retrata la melangia dels qui se senten nascuts per a una cosa més alta i resten encadenats a oficis humils en un temps prosaic i positivista. L'obra val sobretot per la seva riquesa de llengua, la fidelitat al parlar viu de Mallorca i la capacitat d'evocar tota una societat a través dels detalls quotidians. És un retrat afectuós d'un passat que s'esvaeix i de la dignitat dels seus humils protagonistes.
How it begins
Aquell dematí n’Armando, el barber de la cantonada, s’havia aixecat de bona hora. Obrí la botiga mentres el mocet, qui ja s’havia posat la brusa, — la honrada toga del trabajo , com deia l mestre,— agranava la carrera y la banyava tirant-hi un parell de regadores d’aigua. N’Armando!… Ja no n’hi ha d’artistes com aquell. S’havia nodrit en les darreries de l’escola romántica, i no podia, ai!, adondar-se an els nostres temps positivistes, com diuen els lletruts, o de pa-en-butxaca, com diem nosaltres ignorants. N’Armando tenia idees propries sobre una porció de coses: en politica era partidari den Prim i de l’amortisació; en musica li agradava sobre tot La Traviata per lo dramatic, i L’Elissir d’amore per lo comic. En quant a lletres humanes, no deixava mai Los dos sargentos franceses ni La oración de la tarde , quan la representaven on-se-vulla que fos; i havia llegit dues centes vegades Maclovia y Federico , Simbad el Marino , La Inquisición por dentro i Genoveva de Brabante … Però res li feia tant efecte com el castellà antic de Men Rodríguez de Sanabria , den Fernández y González. Com se veu, estava fort en historia, encara que no n’abusava. Passaria dels vinticinc, però no arribava an els trenta. Era allanguit i bastant alt, tenia la cara afilada i els ulls descolorits com els grans de magrana aubà.
Text from Project Gutenberg, public domain.