La Montserrat
La Montserrat narra l'ascens d'una família barcelonina del segle XIX. Don Joaquím Bach, un humil aprenent de mantegaire vingut de pagès, fa fortuna primer amb la botiga i després especulant a la Borsa, fins a convertir-se en un nou ric obsessionat pels diners, que governa amb diner fins i tot l'educació dels fills. En aquest ambient creix la Montserrat, la filla, l'ànima sensible i bondadosa que xoca amb la vanitat i el materialisme paterns. Al voltant d'ella es teixeix un retrat de costums, ambicions i desenganys de la societat burgesa de Barcelona.
L'obra de Dolores Monserdà de Macià és una novel·la de costums que denuncia el culte al diner i la pèrdua de valors morals davant l'afany d'enriquiment i d'aparentar. Amb mirada crítica i alhora tendra, exalça la dignitat, la fe i la virtut femenina com a contrapès a la cobdícia. És una peça cabdal de la literatura catalana escrita per dones, testimoni viu de la Barcelona vuitcentista.
How it begins
Don Joaquím Bach y Brucells, era en la época en que comensém la nostra narració, persona molt coneguda entre la classe mitja de Barcelona. Sos antecedents, eran los de la majoria dels menestrals enriquits. Comptava apenas dotze anys, quan los seus pares, pajesos dels voltants de Lleyda, lo portaren á Barcelona, pera posarlo d’aprenent en una d’eixas botigas molt en boga, per los anys de 1840, anomenadas de mantegayre, en las que’ls amos, regularment fills de Cerdanya, entremitg de mantas, flassadas, tapabocas, géneros de punt y enfilalls de moradas y vermellas barretinas, hi venian saborosa mantega, que directament rebian del seu país. Los aprenents, sempre catalans, pero de montanya, entravan pera menjar y dormir á la casa, en la que si eran honrats y aixerits, regularment hi passavan los quatre anys del aprenentatje; sortintne tant espabilats, com estalviadors y poch vanitosos, en lo relatiu á no donarse vergonya de fer tot lo que creyan podia conduhirlos á la realisació de sos ideals, que en aquella época de gustos moderats, se reduhia senzillament á lo que se’n diu fer diners.
Text from Project Gutenberg, public domain.