Els Herois
Els Herois, de Prudenci Bertrana, recull una sèrie de relats arrelats al món rural gironí, presentats per l'autor com a cròniques viscudes més que com a invenció literària. La narració ens porta a llogarets perduts entre serres emboscades, com L'Esparra, on la vida transcorre lenta entre la missa dominical, les partides de cartes a l'hostal i la feina del camp. Allà coneixem el Quimet, un home apartat de la pietat comuna, que des de la finestra de l'hostalot espia amb desig les noies que passen pel camí assolellat, mentre el seu gos Caiman dorm als seus peus.
Bertrana exalça la Naturalesa com a força purificadora i materna, oposada a la urbs nerviosa, i dignifica els humils pagesos elevant-los a la categoria d'herois evangèlics. L'obra importa per la seva prosa sensual i exuberant, el seu naturalisme tel·lúric i la mirada compassiva envers els éssers marginals i instintius de la terra.
How it begins
Herois, com Proses bàrbares, és un llibre fervorós i sincer. Ningú ha de cercar-hi enginy ni fantasia. Us dono una obra viscuda i no pas una oriflama literària. Austerament he recercat entre les meves enyorances d'aventurer humil. Dintre la urb nerviosa, segueixo amant com sempre la Naturalesa apacible i fecunda. Sóc ple d'agraïment per Ella, car ha guarit els meus dolors donant-me fermesa corporal i serenor anímica. La crec perfecta, dreturera, santa! Cal pensar que l'home va traïr Déu tot just creat, mentre s'enfredoria, damunt la seva bellesa perfecta i immortal, l'excelsa alenada de l'Artífex. Ella, altrament, serva, amb fidel gelosia, les lleis rebudes de l'Etern: és pura, és beneïda, un paradís encara. Per això el seu contacte divinitza; i, per això també, els homes que s'han criat en el seu si, en mig de la seva impassibilitat maternal, tenen dret a la nostra reverència. Són així com uns personatges evangèlics; i ningú, en els temps presents, gosarà discutir-los el dictat d'Herois. Almenys no s'oposarà massa formalment que un escriptor de la meva modèstia, gaiament democràtica, els qualifiqui de tals, atorgant-los però, ben entès, una jerarquia inferior a la que es mereixen ells, atenent-me a l'admiració que els professo. Mes cap respecte humà podria fer de mi un ingrat, ni cap esplendidesa de progrés, cultura o civisme fóra prou abassegadora perquè jo els tingués en oblit.
Text from Project Gutenberg, public domain.