El meu amic Pellini i altres contes
No era pas un gegant veritable, però sí un home que s'obirava de lluny: en Pellini, contramestre italià en una fàbrica de botons, alt, dur i tallat com en fusta nuada, tan exòtic que la gent de la ciutat se'n servia com d'un rellotge públic. El narrador el coneix al bosc, en plena exasperació perquè se li ha escapat una llebre, i d'aquell encontre entre caçadors en neix una amistat llarga i fecunda. Pellini, però, és un caçador que no mata mai res: emocionable i irresolut, cada fracàs el deixa amb la boca oberta, projectant l'ànima darrere l'escopetada. Al seu voltant s'apleguen els altres contes del recull.
Bertrana hi desplega la seva mirada aguda i tendrament irònica sobre els éssers marginals i pintorescos, els desarrelats que viuen lluny de la pàtria i del fracàs quotidià. Amb una prosa rica, plàstica i sensorial, l'autor barreja humor i melangia per dibuixar la dignitat dels vençuts, la fraternitat nascuda de la derrota compartida i la bellesa estranya de la natura. Una obra que mostra per què Bertrana és un dels grans mestres del conte modernista català.
How it begins
No era pas un gegant veritable, però era un home que s’obirava de lluny. En Pellini no es distingia solament per la seva estatura, sinó també per la seva construcció. Semblava tallat en fusta, una fusta nuada i revessa, la duresa de la qual no havia consentit fineses escultòriques ni acuraments anatòmics. Tenia, encara, deixant de banda el seu aspecte d’escalaborn humà, una mena d’aixafament característic. Li mancava gruix, com si l’escultor, en modelar-lo, en comptes d’un bloc de dimensions proporcionades no hagués disposat d’altra cosa que d’un tauló. Però allí on l’esmotxadura esdevenia característica era en l’occípit, envaït pels muscles del clatell, un clatell nervut de gladiador, ample i aplanat com una carretera. L’home, mirat de cara o d’esquena, oferia un aspecte formidable; mirat de cantell semblava desnarit, vincladís i aperxallat. En Pellini era italià, però a força de viure a França havia oblidat la llengua nadiua i les habituds del seu país. A l’època en què vaig fer la seva interessant coneixença, estava de contramestre en una fàbrica de botons. El quotidià traspàs d’en Pellini, en els carrers de la ciutat, assenyalava les hores i els minuts amb exactitud cronomètrica. La seva fatxa exòtica l’havia fet popular, i la gent se’n servia com d’un rellotge públic.
Text from Project Gutenberg, public domain.