Els Deu Mil / And Vida D'artaxerxes, Per Plutarc
Xenofont, deixeble de Sòcrates esdevingut soldat, narra en l'Anàbasi —aquí «Els Deu Mil»— l'expedició de prop de deu mil mercenaris grecs que el 401 abans de Crist s'allisten amb Cirus el jove, sàtrapa persa que conspira en secret contra el seu germà Artaxerxes, el Gran Rei. Quan Cirus cau en combat i els caps grecs són traïts i morts, l'exèrcit queda abandonat en ple cor de l'Imperi Persa i ha d'obrir-se pas, lluitant i patint, fins a retrobar el mar i la pàtria. La «Vida d'Artaxerxes» de Plutarc, afegida al final, ofereix la mateixa revolta vista des de la cort del Rei.
Més que una crònica militar, és l'epopeia de l'home que combat per un sou i, quan el sou falla, pels seus afectes primaris: la vida, la família, l'honor del nom col·lectiu. Hi batega la moral socràtica de Xenofont, el seu sentit del deure i de la justícia, alhora que un irreductible esperit d'aventura. Aquells deu mil pioners avançaren la penetració de la cultura grega cap a Orient i bastiren una lliçó que arribaria fins a Alexandre.
How it begins
Xenofont era fill de Gril·los, i nasqué a Atenes cap a l'any 430 abans de J.C. Tota la seva vida gira al voltant de dos fets: el seu encontre amb Sòcrates i la seva incorporació a l'exèrcit de Cirus. Diògenes Laerci ens conta de quina manera Sòcrates es féu de Xenofont un deixeble. «Un dia, Xenofont havent trobat Sòcrates pel carrer, aquest li barrà el pas, i li preguntà on es compraven les coses necessàries per a la vida. Xenofont li ho digué. -I per esdevenir un home honrat, replicà Sòcrates, on cal anar?- Xenofont no sabé què respondre. -Segueix-me, doncs, li digué Sòcrates, i t'ho diré». L'anècdota, si no és certa és característica; respecte de Xenofont ens suggereix merament que el seu aire era el d'un jove noble i honrat, com afirma el mateix anecdotista; però respecte de Sòcrates, el veiem talment exercint aquell apostolat civil que tenia per objecte de fer reeixir en tota ànima ben nascuda totes les possibilitats d'inteligència i de virtut, al servei d'una funció adecuada dins la Ciutat. El bé d'aquesta, i una necessitat absoluta de justícia condicionaven, per a Sòcrates, l'actuació de cadascú dins el seu lloc: des de l'humil sabater fins al cap del govern. Això, quan l'educació sofística afinava extraordinàriament les intel·ligències en vista d'un èxit personal que el règim democràtic no feia sinó facilitar.
Text from Project Gutenberg, public domain.